TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG

  L'ALMÀSSERA Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig El procés de producció de l’oli a Sant Vicent del Raspeig s’iniciava als camps de secà que definien, i encara defineixen en part, el caràcter del seu terme. Era un paisatge modelat per la persistència humana, una extensió de terra vermella, rica en òxids, dura i pedregosa, que s’estenia sobre suaus llomes ondulades. Aquestes elevacions lleus, lluny de ser abruptes, ordenaven l’espai agrícola mitjançant un sistema d’abancalament pacient, sostingut per murs de pedra seca, que permetia retenir la poca aigua disponible i conduir-ne l’escorrentia cap a migjorn, mentre el terreny s’enfilava gradualment cap a la tramuntana. En aquest equilibri subtil entre pendent, orientació i esforç, l’olivera trobava el seu hàbitat natural, arrelada profundament en una terra que exigia constància i coneixement ancestral. Els llauradors, hereus d’una saviesa transmesa de generació en generació, recorrien aquells bancals amb una familiaritat...

  LA NEVADA DE 1932 EN SANT VICENT DEL RASPEIG Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig. La nevada gèlida que va caure sobre Sant Vicent del Raspeig l’hivern de 1932 ha quedat gravada en la memòria col·lectiva del poble com un dels episodis climàtics més durs i extraordinaris del segle XX. No fou una simple nevadeta anecdòtica, sinó un autèntic colp d’hivern que transformà el paisatge, la vida quotidiana i la manera d’entendre el fred en aquestes terres tradicionalment mediterrànies. Aquells dies, el poble despertà sota un mantell blanc que cobria els bancals, les séquies, els camins de terra i les teulades baixes de les cases. Els ametlers, despullats encara de flor, suportaven el pes de la neu sobre les branques negres, i els garrofers, acostumats al sol, quedaven muts davant una gelor desconeguda, els llimers i tarongers, moríren gelats. Els testimonis orals parlen de temperatures que baixaren fins als cinc graus sota zero , una xifra que hui ens sembla quasi impensable...

                                   LA LLENGUA QUE PARLA EL POBLE Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Sant Vicent del Raspeig parla valencià, i sempre n’ha parlat. Aquesta afirmació no és una consigna ni un desig, sinó una realitat històrica, cultural i humana que batega sota cada carrer, cada partida rural i cada família del poble. El valencià no és ací una llengua afegida ni importada: és la seua sang espiritual i vital, allò que ha donat forma a la manera de viure, de treballar i d’entendre el món. Sant Vicent naix i creix com a poble llaurador, arrelat a la terra i al camp. Durant segles, la llengua del treball, de la família i del veïnat ha sigut el valencià. Era la llengua amb què es sembrava, amb què es collia, amb què es feien tractes i amb què es transmetien els sabers d’una generació a l’altra. Les partides, els topònims, les paraules del camp i les expressions populars són ...

 EL NOSTRE POTENCIAL Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Els pobles que envolten la ciutat d’Alacant tenen un potencial valencianoparlant immens, sovint silenciat o invisibilitzat, però ben viu en la memòria col·lectiva, en el territori i en la història. Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan d’Alacant, Mutxamel, Xixona i Agost no són excepcions ni anècdotes: formen part d’un continu lingüístic i cultural valencià que demostra que l’Alacantí no és un desert lingüístic, sinó una comarca amb arrels profundes. Sant Vicent del Raspeig és un exemple clar de poble construït sobre una base rural i valencianoparlant. Malgrat el creixement urbà accelerat i la pressió castellanitzadora de les darreres dècades, el valencià continua present en la toponímia, en la memòria del camp i en una part important de la població. Les partides rurals, el lèxic agrícola i les formes pròpies del parlar santvicenter mostren que la llengua no és importada ni artificial, sinó pròpia i heretada. Sant J...

           EL PRECIOSÍSIM VALENCIÀ MERIDIONAL ALICANTÍ Fet per el Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig/Alicantí Alacant parla valencià. Aquesta afirmació, que hauria de ser una obvietat històrica, lingüística i cultural, encara avui és qüestionada per interessos polítics i per una voluntat clara de desarrelar el nostre poble de la seua pròpia identitat. Però la realitat és tossuda: Alacant és terra valenciana, i com a tal, és també terra de llengua valenciana, compartida amb la resta del País Valencià i amb els Països Catalans. Històricament, després de la conquesta de Jaume I, Alacant fou repoblada majoritàriament per població catalanoparlant, sobretot procedent de les comarques centrals i del nord del territori. La llengua que s’hi va assentar fou el valencià, que durant segles ha sigut la llengua del poble, del camp, del comerç i de la vida quotidiana. Encara que el pas del temps, la pressió del castellà i les polítiques d’assimilació han afeblit el se...

                                                                  La situació agrària Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Tanmateix, però, la situació del nostre poble tampoc es troba en la millor de les situacions agràries, i això s’ha d’assimilar amb fermesa i consciència, lluitant pel nostre camp, per les nostres bledanes i per les vermelles terres que durant generacions varen donar de menjar a tantes famílies de Sant Vicent del Raspeig. Eixes terres no són només un espai físic, sinó un llegat viu, un patrimoni que parla del treball, de l’esforç i de la dignitat dels nostres avantpassats. Hui, però, sembla que aquest llegat s’esvaeix davant la indiferència i l’oblit. El nostre poble ha patit un desequilibri molt gros entre la indústria i la ruralitat. Aquest desajust no ha sigut fruit de l’atzar, sinó conseq...

                    - LA SERRA D'AITANA- FET PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG L’origen del nom Aitana segons Joan Coromines La Serra d’Aitana , el massís muntanyós més elevat de la província d’Alacant, ha atret l’atenció de geògrafs, historiadors i filòlegs no sols per la seua bellesa natural, sinó també per l’ origen del seu nom . Un dels estudis més influents sobre aquest fenomen etimològic és el de Joan Coromines , el gran filòleg i romanista català, autor de l’ Onomasticon Cataloniae i d’extensions fonamentals de la lexicografia de la llengua catalana. Edetans: una pista ibèrica Segons Coromines, el topònim Aitana deriva d’una forma antiga llatina Edetana , que significaria “ la muntanya dels edetans ”. Els edetans eren una tribu ibèrica documentada en fonts clàssiques que habitava antigament en territoris de l’interior de l’actual Comunitat Valenciana. Després de la romanització de l’Ibèria peninsular, diversos to...

 ELS PAÏSOS CATALANS FET PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG Països Catalans: una realitat cultural compartida Parlar dels Països Catalans és parlar, abans que res, de cultura. No d’estats ni de fronteres administratives, sinó d’un espai compartit de llengua, literatura, memòria i formes de viure el món. Al llarg del temps, diversos intel·lectuals han utilitzat i defensat aquest concepte com una eina per entendre millor qui som i d’on venim, especialment des del País Valencià. Un dels noms imprescindibles és, sense dubte, Joan Fuster . En Nosaltres, els valencians (1962), Fuster utilitza el terme Països Catalans no com una consigna política tancada, sinó com una categoria cultural i històrica. Per a ell, la llengua comuna era el fil conductor que permetia entendre una tradició literària i social compartida, més enllà de les divisions imposades pels estats moderns. Fuster no proposava uniformitat, sinó consciència: saber que la cultura valenciana forma part d’un sistema ...

                                                                 DITS POPULARS Alacant per a les barques Xixona per al raïm Per a les xiques guapes Ibi, Castalla i Onil. A la mar me'n vull anar a vore cosidores que cusen sense didal i tallen sense estisores Ma mare m'envia a l'escola amb un llibre sense tapes; a la primera lliçó, arrea burro que m'estanque. Bon dia i salut

                                                         Entrevista a Pere Llopis al seu maset Per salvar una mica el valencià meridional Lo tio Canyot Pere Llopis Un dia de tants, de gener, anem al mas de Pere Llopis, en la partida de Canastell en Sant Vicent a fer-li una entrevista escrita, puix a la gent del camp no li agraden massa les càmeres i és s'expressen millor sense càmeres que els graven, car no estan acostumats a elles. -Bon dia. Tu et dius Pere Llopis. Des de quin any vius aquí?, en este mas. -Jo visc aquí d'ençà que vaig nastre, vaig nastre aquí mateix, i aquí m'he criat. Es van morir els pares i aquí m'he quedat, "solet", que diuen. No m'he he arribat a casar per circumstàncies de la vida. -Quina és la rutina, Pere, que tu tens per a fer la vida diària al mas. Supose que no té moltes complicacions. -Complicacions!, cap. Lo que s...

  Rehabilitar és preservar: una defensa del patrimoni habitable del nostre poble PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG Al llarg de tot el terme municipal, i molt especialment dins del nucli urbà i del poble històric, existeix un nombre considerable de cases antigues perfectament utilitzables. No són ruïnes, no són pedres mortes ni obstacles per al progrés. Són edificacions amb estructura sòlida, amb valor constructiu, social i patrimonial, que estan sent enderrocades amb una frivolitat alarmant, com si la seua única funció fora deixar pas a noves operacions immobiliàries. Cases del carrer Major i de molts altres carrers del nucli antic en són un exemple clar. Habitatges que, amb una rehabilitació adequada, no sols podrien recuperar la seua funcionalitat, sinó que millorarien notablement la qualitat urbana del poble. Aquests edificis formen part d’un teixit històric coherent, pensat per a la vida quotidiana, amb escales humanes, ombra, relació amb l’espai públic i una ident...

                                                  AÇÒ NO HO PODEM PERMETRE EL QUE ÉS ARA FET PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG La crisi de la vivenda que patim no té res a veure amb omplir un poble de tota la vida d’edificis nous on el preu mínim d’un pis se situa, obscenament, al voltant dels 300.000 euros. Anem a vore: de quina crisi estem parlant, si les solucions que es proposen estan pensades exclusivament per a qui ja té capital? Presentar aquest model com una resposta a les necessitats populars és, com a mínim, un insult a la intel·ligència col·lectiva. El problema de l’accés a la vivenda no és quantitatiu, sinó estructural. No falten cases: falten cases assequibles. El que escasseja no és el sòl urbanitzable, sinó la voluntat política de garantir la vivenda com un dret i no com un producte financer. Construir promocions inaccessibles per a la m...

    EL DESASTRE QUE SUPOSA  AÇÒ PER A LES NOSTRES TERRES PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG L’especulació urbanística sobre els nostres camps no és un accident, ni una desviació puntual del sistema: és una conseqüència lògica del capitalisme en la seua fase més depredadora. Allà on abans hi havia bancals, treball, memòria i equilibri amb la terra, ara es projecten plànols que només entenen el territori com a mercaderia. Aquesta transformació no respon a una necessitat social real, sinó a un mecanisme d’acumulació privada que opera sota l’aparença de progrés, però que en realitat empobreix col·lectivament. Des d’un punt de vista materialista, la terra no és un simple suport físic susceptible de ser requalificat segons les conveniències del mercat. La terra és un mitjà de producció fonamental, finitat i irreemplaçable, que sosté no sols una activitat econòmica, sinó també una forma de vida. Quan els bancals passen a mans de l’especulació, deixen de complir una fu...

                                                        EL DESASTRE QUE SUPOSARIA PER L'HOME DEL MESTRAL Diguem no:   PAU 7 a Sant Vicent del Raspeig: un projecte mal plantejat que posa en risc el territori i el futur del poble El debat sobre el PAU 7 a Sant Vicent del Raspeig no és un tema tècnic reservat a urbanistes o polítics. És una qüestió que afecta directament el dia a dia de la ciutadania, el model de poble que volem i la manera com entenem el progrés. Parlem d’un projecte urbanístic que, lluny de respondre a necessitats reals, amenaça amb transformar de manera irreversible una zona rural en una gran operació especulativa sense una planificació adequada. La zona on es pretén desenvolupar el PAU 7 és, hui per hui, un espai clarament rural. Són bancals, camps de cultiu i terrenys oberts que formen part del paisatge tradicional de Sant Vi...

                                                           -ELS CARRETERS- PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG Els carreteros de Sant Vicent del Raspeig: crònica d’un ofici i d’un paisatge. Entre la terra vermella de l’altiplà santvicenter, tenyida d’òxids i de memòria, es desplegava durant generacions una activitat silenciosa però essencial: la dels carreteros. No eren només transportistes de mercaderies; eren baules humanes d’una economia agrària que connectava l’interior amb la mar, el camp amb el port, el temps lent de la terra amb els ritmes accelerats del comerç internacional. El seu ofici, arrelat al sòl i al saber transmès de pares a fills, va configurar una part fonamental de la identitat productiva i cultural de Sant Vicent del Raspeig. Els carreteros partien del poble a trenc d’alba, quan l’aire encara retenia la fresc...