TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG

  L’hivern ja truca a la porta de Sant Vicent del Raspeig Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig La tardor s’acomiada entre pluges fredes, bancals humits i el caliu de la llar, mentre el camp santvicenter comença a sentir l’arribada de l’hivern. A Sant Vicent del Raspeig, l’hivern ja comença a donar senyals de vida. La tardor, que fins fa poc ens regalava dies temperats i alguna vesprada agradable, va deixant pas a jornades de pluges gèlides, cels grisos i un fred que ens convida a buscar refugi a casa, encendre la llar i deixar que el foc ens retorne aquella escalfor tan nostra. Els bancals, que durant bona part de l'any han sigut escenari de treball i esperança, ara descansen sota la humitat de les pluges. La terra, xopa i freda, sembla anunciar que el cicle agrícola també canvia. Les faves, tan esperades i tan pròpies d'aquestes terres, ja no ixen amb la mateixa alegria de les jovades conreades als nostres bancals com fa unes setmanes. Aquelles plantacions que ompl...

L'autoodi al País Valencià: quan menyspreem allò que som Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Hi ha una forma de perdre la identitat que no necessita prohibicions, censura ni imposicions externes. N'hi ha prou que un poble arribe a creure que la seua llengua és inferior, que les seues tradicions són antiquades i que la seua cultura no té el mateix valor que les altres. És aleshores quan apareix l'autoodi: el menyspreu cap a allò que forma part de nosaltres mateixos. Al País Valencià, l'autoodi és una qüestió que travessa la història, la llengua i la manera com una part de la societat es relaciona amb la seua pròpia identitat cultural. No sempre es manifesta de manera explícita. De vegades apareix en forma de vergonya, d'indiferència o, fins i tot, de rebuig cap a tot allò que ens identifica com a valencians. Una llengua que massa vegades hem aprés a amagar Un dels exemples més evidents d'aquest fenomen és la relació amb el valencià. Durant generacion...

JOAN PELLICER, BOTÀNIC, MESTRE I ETNOBOTÀNIC FET PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG Joan Pellicer (Bellreguard, 1947-2007) fou un dels grans divulgadors de la botànica popular i de l'etnobotànica del País Valencià. La seua tasca se centrà especialment en les comarques centrals valencianes, on arreplegà una part fonamental de la memòria popular relacionada amb les plantes, els seus usos i els coneixements transmesos de generació en generació. Pellicer recorregué pobles, muntanyes i paratges, conversant amb la gent major i escoltant les veus d'aquells que encara conservaven els sabers ancestrals sobre el món vegetal. Gràcies a aquella faena pacient i apassionada, contribuí a preservar un patrimoni cultural extraordinari, estretament vinculat a la terra i a la manera de viure dels nostres avantpassats. Una tasca que abraçà especialment les comarques centrals valencianes, un territori que algunes mirades culturals identifiquen amb el nom de Territori Diànic. La seua produ...

  LA FAVERA FET PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG Les faveres, un conreu senzill, útil i de tota la vida Les faveres són unes mates que cal sembrar durant el mes d’octubre i, com a molt tard, a començaments de novembre. És un conreu tradicional que destaca per la seua facilitat, la seua utilitat i els pocs recursos que necessita per a tirar avant. Per això, les faves han sigut des de sempre un aliment molt present als horts i a les taules de les nostres terres. Una de les principals virtuts de les faveres és que són fàcils de sembrar i de fer créixer. Amb una preparació senzilla de la terra, unes llavors i unes condicions adequades d’humitat, podem aconseguir que germinen i es desenvolupen sense massa complicacions. A més, com que és un cultiu que s’adapta bé a les temperatures fresques de la tardor i de l’hivern, resulta ideal per a aprofitar aquesta època de l’any a l’hort. Com sembrar les faveres: instruccions pràctiques Per a obtindre una bona collita, convé seguir u...

  HEM DE LLEVAR EL BLEC DELS CAMINS RURALS DESPRÉS ABANS Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig VOLEM CAMINS DE TERRA, SENYOR ALCALDE! Darrerament, el nostre país s’ha convertit en una immensa pista de blac, una franja d’asfalt que s’estén des de les muntanyes fins a la vora de la mar. Cada vegada són més els camins rurals que perden la seua essència sota una capa negra que transforma el paisatge, altera l’entorn i ens allunya de la natura. Però, realment, necessitem asfaltar tots els camins? És aquesta la solució que volem per al nostre territori? L’asfalt no sempre significa progrés. En molts casos, els camins rurals compleixen perfectament la seua funció sense necessitat de ser pavimentats. Són vies per a passejar, anar en bicicleta, accedir als camps i gaudir del paisatge. Convertir-los en carreteres asfaltades pot semblar una millora, però també comporta conseqüències que cal tindre en compte. En primer lloc, l’asfalt altera la permeabilitat del sòl, afavoreix l’esc...

 LA LLENGUA ORAL ÉS LA PART MÉS IMPORTANT D'UN IDIOMA Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Bon dia i salut! Avui dia, és ben cert que molta gent creu que sols es parla la nostra llengua o que sols s'escriu. La cosa més curiosa de totes, per a alguns, serà la sorpresa de la meua resposta: es fan les dues coses. Tanmateix, és evident que socialment se'ls dona una importància diferent. Tampoc no hem de veure la llengua oral i la literària per separat, sinó com una mateixa llengua, diguem-ne, més guarnida d'elements que la fan bella. És a dir, la llengua literària depura els estrangerismes i dona una certa retòrica al text, mentre que la llengua oral és la més sòlida de totes i, tanmateix, la que més s'adapta al pas del temps. La llengua oral és la cèl·lula del nostre idioma. Una llengua literària no podria existir sense una llengua oral. De fet, la llengua literària és un producte de la llengua oral. Per això, no hem de mirar mai per damunt del muscle el ll...

  Llegir en català: una responsabilitat compartida per a garantir el futur de la nostra llengua Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig. Fomentar la lectura en català al País Valencià i a Catalunya és molt més que una qüestió cultural: és una manera de mantindre viva la llengua, transmetre el nostre patrimoni i garantir que les generacions futures puguen viure, aprendre, imaginar i créixer en català. Una llengua que necessita més lectors La llengua catalana disposa d'una tradició literària extraordinària, d'escriptors i escriptores de gran qualitat i d'una producció editorial que abraça tots els gèneres: novel·la, poesia, assaig, teatre, literatura infantil i juvenil, còmic i divulgació. Tanmateix, aquesta riquesa no es tradueix sempre en uns hàbits de lectura prou consolidats, especialment quan parlem de llegir llibres en català. Les dades ens conviden a reflexionar. Segons l'informe Hàbits de lectura i compra de llibres a Catalunya 2024 , elaborat en l'àm...

 LES CASES DE VOLTA Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Les cases de volta: un patrimoni tradicional del País Valencià Les cases de volta són una de les construccions més característiques de l’arquitectura rural tradicional del País Valencià. Es tracta d’edificacions que es distingeixen sobretot per tenir una o diverses estances cobertes amb una volta, generalment construïda amb pedra, materials ceràmics, morter i altres materials disponibles en l’entorn. Aquest tipus d’arquitectura també es troba en altres territoris, com Catalunya, on les construccions rurals amb volta formen part del patrimoni tradicional. Al País Valencià, les cases de volta es van utilitzar especialment en zones rurals i agrícoles. Un dels llocs on aquest tipus d’edificació va tindre una presència especialment important és Sant Vicent del Raspeig, al Camp d’Alacant. De fet, les cases de volta són considerades un dels principals testimonis del poblament i de la vida rural del municipi durant l’èpoc...