LA LLENGUA ORAL.

 LA LLENGUA ORAL ÉS LA PART MÉS IMPORTANT D'UN IDIOMA

Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig

Bon dia i salut!

Avui dia, és ben cert que molta gent creu que sols es parla la nostra llengua o que sols s'escriu. La cosa més curiosa de totes, per a alguns, serà la sorpresa de la meua resposta: es fan les dues coses.

Tanmateix, és evident que socialment se'ls dona una importància diferent. Tampoc no hem de veure la llengua oral i la literària per separat, sinó com una mateixa llengua, diguem-ne, més guarnida d'elements que la fan bella. És a dir, la llengua literària depura els estrangerismes i dona una certa retòrica al text, mentre que la llengua oral és la més sòlida de totes i, tanmateix, la que més s'adapta al pas del temps.

La llengua oral és la cèl·lula del nostre idioma. Una llengua literària no podria existir sense una llengua oral. De fet, la llengua literària és un producte de la llengua oral.

Per això, no hem de mirar mai per damunt del muscle el llaurador que, en lloc de dir «aleshores» o «llavors», diu «entonses», perquè, contrarestant aquest «entonses», tal vegada t'amolla una paraula increïble com «roal», o noms de plantes com el card panical, entre d'altres. De la llengua oral es trau la llengua literària.

Tanmateix, la variant estàndard, per exemple, de l'AVL, malgrat ser una institució que havia de servir per a establir un diccionari i una normativa que posaren límits als ultres espanyolistes de la franja blava i reivindicaren la unitat de la llengua catalana, trobe que és massa «centralista». No hi apareixen gaires paraules del bloc meridional del valencià, i molt menys de l'alacantí.

Això trobe que és degut al fet que no s'ha posat massa esment a l'hora de crear una llengua estàndard pròpia, sinó que s'ha optat per una llengua una mica planera, que va paral·lela al castellà de manera contínua, sense frases fetes i sense el vocabulari plenament independent que té la llengua catalana.

Per això, sempre dic que parle com Enric Valor. A mi, certament, em dóna igual què diga l'AVL: jo escric i parle com el mestre Valor, punt.

Tornant al tema, la llengua oral està vivíssima, però una mica amagada, perquè tot està massa polaritzat i silenciat.

Per desgràcia, la majoria de valencians, quan se'n van a Mercadona, parlen en castellà. Jo ho resumiria en aquest diàleg:

El client: «Li ho diré en castellà, que, si no, no m'atendrà el caixer, perquè a Mercadona tots parlen castellà».

El caixer: «Li parlaré en castellà, puix mai m'ha parlat ningú en català».

—Hola, buenas... —diu el caixer.

—Buenor dias.

—Son un total de vint... Perdone, digo veinte euror, señor.

—Muchas gracias, es usted muy amable. Adéu, digo adiós.

I així, un bucle infinit en localitats de parla catalana. És desastrós, però cal molta pedagogia.

Cal normalitzar la llengua. La llengua necessita normalització més enllà dels batidors de les cases; necessita arribar als llocs quotidians, que són veritablement els que més hi contribueixen, més que no els polítics parlant la llengua del país.

Per això, la llengua oral és important. Sols cal depurar uns pocs castellanismes i amollar aquelles barrafustades dels nostres avantpassats, quan deien, per exemple: «Fa un fetorro que te se gela el pitxorro».

Bon dia i salut!