TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG

 EL TIMÓ Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig El timó de les nostres serres: memòria etnobotànica entre el Sabinar de Sant Vicent del Raspeig, el Maigmó, la Carrasqueta i l'Aitana. Una aproximació a la història, els usos populars, els noms i la cultura muntanyenca d'una de les plantes més emblemàtiques del paisatge mediterrani alacantí.  Una mateta que guarda la memòria de la muntanya Hi ha plantes que formen part del paisatge, i n'hi ha d'altres que formen part de la memòria de la gent. El timó és, sens dubte, una d'aquestes últimes. Qui haja caminat per les solanes del Maigmó, pels vessants pedregosos de la Carrasqueta, pels bancals abandonats de les muntanyes de l'Alcoià o pels paratges alts de l'Aitana, segurament haurà sentit alguna vegada aquella olor intensa, seca i agradable que desprenen les mates de timó quan el sol escalfa la vegetació. També apareix en paisatges més pròxims a la mar, en les terres seques de l'Alacantí, fins a arri...

  L’hivern ja truca a la porta de Sant Vicent del Raspeig Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig La tardor s’acomiada entre pluges fredes, bancals humits i el caliu de la llar, mentre el camp santvicenter comença a sentir l’arribada de l’hivern. A Sant Vicent del Raspeig, l’hivern ja comença a donar senyals de vida. La tardor, que fins fa poc ens regalava dies temperats i alguna vesprada agradable, va deixant pas a jornades de pluges gèlides, cels grisos i un fred que ens convida a buscar refugi a casa, encendre la llar i deixar que el foc ens retorne aquella escalfor tan nostra. Els bancals, que durant bona part de l'any han sigut escenari de treball i esperança, ara descansen sota la humitat de les pluges. La terra, xopa i freda, sembla anunciar que el cicle agrícola també canvia. Les faves, tan esperades i tan pròpies d'aquestes terres, ja no ixen amb la mateixa alegria de les jovades conreades als nostres bancals com fa unes setmanes. Aquelles plantacions que ompl...

L'autoodi al País Valencià: quan menyspreem allò que som Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Hi ha una forma de perdre la identitat que no necessita prohibicions, censura ni imposicions externes. N'hi ha prou que un poble arribe a creure que la seua llengua és inferior, que les seues tradicions són antiquades i que la seua cultura no té el mateix valor que les altres. És aleshores quan apareix l'autoodi: el menyspreu cap a allò que forma part de nosaltres mateixos. Al País Valencià, l'autoodi és una qüestió que travessa la història, la llengua i la manera com una part de la societat es relaciona amb la seua pròpia identitat cultural. No sempre es manifesta de manera explícita. De vegades apareix en forma de vergonya, d'indiferència o, fins i tot, de rebuig cap a tot allò que ens identifica com a valencians. Una llengua que massa vegades hem aprés a amagar Un dels exemples més evidents d'aquest fenomen és la relació amb el valencià. Durant generacion...