L'autoodi

L'autoodi al País Valencià: quan menyspreem allò que som

Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig

Hi ha una forma de perdre la identitat que no necessita prohibicions, censura ni imposicions externes. N'hi ha prou que un poble arribe a creure que la seua llengua és inferior, que les seues tradicions són antiquades i que la seua cultura no té el mateix valor que les altres. És aleshores quan apareix l'autoodi: el menyspreu cap a allò que forma part de nosaltres mateixos.

Al País Valencià, l'autoodi és una qüestió que travessa la història, la llengua i la manera com una part de la societat es relaciona amb la seua pròpia identitat cultural. No sempre es manifesta de manera explícita. De vegades apareix en forma de vergonya, d'indiferència o, fins i tot, de rebuig cap a tot allò que ens identifica com a valencians.

Una llengua que massa vegades hem aprés a amagar

Un dels exemples més evidents d'aquest fenomen és la relació amb el valencià. Durant generacions, moltes persones han crescut en un context en què parlar valencià podia associar-se a la ruralitat, a la falta de formació o a una posició social determinada. Mentrestant, el castellà s'ha presentat sovint com la llengua de les oportunitats, de la modernitat i de l'ascens social.

Aquestes idees no apareixen del no-res. Són conseqüència de processos històrics de minorització lingüística, de polítiques que han relegat el valencià i de prejudicis que s'han transmés socialment durant dècades.

El problema arriba quan aquestes percepcions són interioritzades per la mateixa societat valenciana. Quan una persona considera que parlar valencià és poc útil, que té menys prestigi o que és millor no transmetre'l als fills perquè no els tanque portes, ja no estem parlant únicament d'una qüestió lingüística. Estem parlant d'una ferida en la percepció que tenim de nosaltres mateixos.

I és que una llengua no desapareix només quan deixen de parlar-la els seus parlants. També es debilita quan aquests deixen de considerar-la necessària, digna o valuosa.

La cultura pròpia convertida en motiu de vergonya

L'autoodi, però, va molt més enllà de la llengua. També es manifesta en la manera com mirem les nostres tradicions, la nostra història, la nostra música, la nostra literatura i les nostres expressions culturals.

Quantes vegades hem vist com allò valencià queda reduït a una caricatura? Com si la nostra cultura només estiguera formada per falles, paella, pólvora i festa. Totes aquestes expressions poden formar part de la nostra identitat, però no la defineixen en la seua totalitat.

El País Valencià té una història complexa, una tradició literària pròpia, una cultura popular diversa i una riquesa territorial que sovint no rep l'atenció que mereix. Des de les comarques del nord fins al sud, passant per les terres centrals, existeixen formes de parlar, costums i expressions culturals que configuren una realitat plural.

Tanmateix, massa sovint sembla que allò que ve de fora es considera més modern, més interessant o més prestigiós que allò que tenim a casa. Consumim cultura d'altres territoris, coneixem els seus referents i seguim les seues tendències, mentre que desconeixem artistes, escriptors, músics i creadors valencians.

No es tracta de rebutjar les cultures d'altres llocs. Al contrari: conéixer-les i gaudir-ne és enriquidor. La qüestió és per què, de vegades, necessitem mirar cap a fora per trobar valor en allò que tenim al costat.

Les conseqüències de no valorar allò que som

Quan una societat deixa de valorar la seua cultura, les conseqüències no són únicament simbòliques. També afecten la transmissió de coneixements, la continuïtat de la llengua i la capacitat de construir un projecte cultural compartit.

Una llengua que no es transmet perd espais d'ús. Una tradició que no es coneix acaba convertint-se en una simple representació folklòrica. Una literatura que no es llig deixa de formar part de l'imaginari col·lectiu. I una societat que desconeix la seua història té més dificultats per comprendre el seu present.

Això no significa que tots els valencians hagen de sentir-se identificats de la mateixa manera amb el País Valencià, ni que existisca una única forma legítima de ser valencià. La identitat és plural, canviant i personal. Però aquesta diversitat no hauria de servir d'excusa per abandonar o menysprear el patrimoni cultural que hem heretat.

Recuperar l'orgull sense caure en l'exclusió

Davant d'aquesta situació, cal reivindicar una idea fonamental: valorar la cultura pròpia no és ser excloent, tancat ni contrari a altres identitats. És reconéixer que la nostra cultura té el mateix dret a existir, créixer i ocupar espais que qualsevol altra.

Recuperar el valencià en la vida quotidiana, llegir autors valencians, escoltar música feta ací, conéixer la història de les nostres comarques i donar suport a les expressions culturals pròpies són formes concretes de combatre l'autoodi.

També és necessari deixar de demanar disculpes per ser qui som. No hauríem de justificar l'ús del valencià, ni considerar que la nostra cultura necessita adaptar-se constantment als gustos dominants per resultar interessant.

El valencià no és una llengua del passat. La cultura valenciana no és una peça de museu. I la identitat del País Valencià no és una qüestió folklòrica limitada a determinades celebracions.

Deixar de mirar-nos amb els ulls dels altres

Potser el problema més profund de l'autoodi és que ens acostuma a observar-nos des de fora. Aprenem a valorar-nos segons els criteris dels altres i acabem assumint que allò que som necessita una justificació.

Però cap cultura hauria de necessitar el permís de ningú per existir. No cal demostrar que el valencià és útil per parlar-lo, ni que la literatura valenciana és important perquè siga reconeguda fora, ni que les nostres tradicions són modernes per a poder-les estimar.

El repte del País Valencià no és convertir-se en una altra cosa, sinó poder desenvolupar-se sense renunciar a allò que el fa singular. Obrir-se al món sense perdre la veu pròpia. Aprendre d'altres cultures sense menysprear la nostra. Construir una societat on parlar valencià siga una possibilitat natural i no una declaració de principis.

Perquè, al capdavall, una societat no perd la seua identitat únicament quan oblida d'on ve. També la perd quan deixa de creure que allò d'on ve té algun valor.

I potser la primera passa per combatre l'autoodi és tan senzilla —i tan difícil— com deixar de sentir vergonya de ser qui som.

Bon dia i salut!