EL TIMÓ/ L'ànima i essència de les nostres serres.
EL TIMÓ
El timó de les nostres serres: memòria etnobotànica entre el Sabinar de Sant Vicent del Raspeig, el Maigmó, la Carrasqueta i l'Aitana.
Una aproximació a la història, els usos populars, els noms i la cultura muntanyenca d'una de les plantes més emblemàtiques del paisatge mediterrani alacantí.
Una mateta que guarda la memòria de la muntanya
Hi ha plantes que formen part del paisatge, i n'hi ha d'altres que formen part de la memòria de la gent. El timó és, sens dubte, una d'aquestes últimes.
Qui haja caminat per les solanes del Maigmó, pels vessants pedregosos de la Carrasqueta, pels bancals abandonats de les muntanyes de l'Alcoià o pels paratges alts de l'Aitana, segurament haurà sentit alguna vegada aquella olor intensa, seca i agradable que desprenen les mates de timó quan el sol escalfa la vegetació.
També apareix en paisatges més pròxims a la mar, en les terres seques de l'Alacantí, fins a arribar al terme de Sant Vicent del Raspeig. I és especialment interessant la seua presència al Sabinar, on les mates aromàtiques formen part d'una vegetació mediterrània que ha acompanyat durant generacions els habitants d'aquest territori.
El timó no és simplement una herba aromàtica. Ha sigut condiment, planta medicinal de la tradició popular, ingredient de begudes casolanes, recurs de les economies rurals i una d'aquelles plantes que els coneixedors de la muntanya sabien reconéixer sense necessitat de cap llibre.
La seua història és també la història dels pastors, dels llauradors, dels caçadors, dels recol·lectors de plantes i de totes aquelles persones que coneixien els secrets dels barrancs i les llomes.
Una precisió sobre el nom: interprete que et refereixes al timó o timonet, principalment al Thymus vulgaris L. És important, però, no confondre'l amb altres plantes que reben noms semblants, com el timó mascle o altres espècies de Thymus i Teucrium.
Identificació botànica: quin timó trobem a les muntanyes alacantines?
El timó més conegut de les nostres terres és el Thymus vulgaris L., de la família de les lamiàcies, la mateixa família botànica a què pertanyen el romer, la sàlvia, l'orenga i la pebrella.
Els noms populars més habituals són:
Timó.
Timonet.
Tomello.
Tomillo.
Farigola, en altres territoris catalanoparlants.
És una mata menuda, llenyosa, molt ramificada i habitualment de poca alçària. Les fulles són estretes, menudes i d'un verd grisenc, amb els marges lleugerament doblegats cap avall. Les flors poden ser blanquinoses o rosades i s'agrupen en xicotets conjunts.
La seua olor és molt característica, especialment quan les fulles es freguen entre els dits.
És una planta perfectament adaptada al clima mediterrani: suporta la sequera, els estius calorosos i els terrenys pedregosos i calcaris.
Una qüestió important: el timó no és sempre el mateix
En les muntanyes alacantines hi ha diverses espècies que popularment poden rebre noms relacionats amb el timó.
Cal destacar especialment:
Thymus vulgaris: el timó o timonet comú.
Thymus moroderi: conegut com a cantueso o cantauesso, una espècie pròpia del sud-est ibèric, molt interessant des del punt de vista botànic.
Dictamnus hispanicus: conegut com a timó reial, gitam o herba gitamera, una planta completament diferent, que conté substàncies tòxiques.
Aquesta última distinció és especialment important: el timó reial no és una varietat del timó comú i no s'han de confondre.
El Thymus moroderi, per la seua banda, és una planta molt característica de les terres alacantines i apareix també en documentació relacionada amb l'entorn del Maigmó.
El territori del timó: del Maigmó a l'Aitana
La distribució del timó està molt relacionada amb les condicions ecològiques de les nostres serres. És una planta que aprofita les clarianes, els matolls, els vessants assolellats i els sòls poc profunds.
El Maigmó
El Maigmó és un dels grans referents paisatgístics de l'interior de l'Alacantí. Les seues solanes, els afloraments calcaris i les formacions de matoll mediterrani constitueixen un ambient molt adequat per a les plantes aromàtiques.
El timó comparteix aquest territori amb el romer, la coscolla, el llentiscle, el ginebre i altres espècies pròpies de les garrigues.
És també un paisatge de transició entre les terres més seques del Vinalopó i les muntanyes més humides de l'interior.
La Carrasqueta
La serra de la Carrasqueta presenta una gran diversitat d'ambients, des dels vessants més secs fins als racons frescos i ombrívols.
En les solanes, les clarianes i les zones de vegetació baixa, el timó troba espais adequats per a desenvolupar-se. Ací comparteix protagonisme amb altres labiades aromàtiques, especialment el romer i la sàlvia.
L'Aitana
A mesura que ens endinsem en les muntanyes de l'Aitana, el paisatge es transforma.
L'altitud, les diferències d'orientació i els contrastos entre les solanes i les obagues condicionen la vegetació. El timó apareix associat als matolls mediterranis, les pastures seques i els espais oberts.
És un bon exemple de com una mateixa espècie pot formar part de paisatges diferents, des de les muntanyes pròximes a la costa fins als territoris més elevats de la muntanya alacantina.
Sant Vicent del Raspeig i el Sabinar
I arribem a un lloc especialment interessant per al teu plantejament: Sant Vicent del Raspeig.
En aquest municipi, que conserva encara racons de vegetació mediterrània entre les, els camps i les rambles, el Sabinar representa un paisatge de gran interés.
El nom mateix ens recorda la importància de les formacions vegetals de tipus mediterrani i de les espècies adaptades a la sequera.
El timó és una planta ecològicament compatible amb aquests ambients: matolls secs, sòls calcaris, clarianes i terrenys assolellats. Per tant, la seua presència al Sabinar encaixa plenament amb les característiques ecològiques de l'espècie.
Ara bé, convé distingir entre la idoneïtat de l'hàbitat i una citació botànica documentada: no he trobat un inventari publicat que confirme específicament les poblacions de Thymus vulgaris del Sabinar. La teua observació directa és, per això, un testimoni local interessant que mereixeria ser contrastat amb un inventari de camp.
Els usos tradicionals del timó entre els muntanyencs
La informació etnobotànica recopilada permet reconstruir diferents usos del timó, especialment en les comunitats rurals de les comarques muntanyenques.
Hi ha una dada especialment valuosa: l'estudi de Ríos Ruiz i Martínez Francés sobre les plantes utilitzades pels elaboradors d'herbers de la serra de Mariola documenta expressament el timó com una de les espècies presents en aquesta tradició.
Això ens permet acostar-nos a una cultura vegetal que connecta l'Alcoià, el Comtat i les muntanyes de l'interior alacantí.
La medicina popular i les infusions
Un dels usos més estesos del timó ha sigut el medicinal.
En diferents territoris valencians s'ha utilitzat tradicionalment en preparacions populars associades a:
Les molèsties digestives.
Les indigestions.
El malestar general.
Els refredats i les molèsties respiratòries.
El mal de gola.
L'etnobotànica recull aquests costums com a coneixements populars, no com a demostració que la planta cure aquestes afeccions.
En la documentació de la comarca de la Foia de Bunyol, per exemple, el Thymus vulgaris apareix descrit com una planta emprada en infusió per als problemes digestius i com a regulador general de l'organisme.
També es documenta el seu ús tradicional com a condiment i en preparacions destinades a la cura de ferides de persones i animals.
El timó i els herbers de la muntanya alacantina
Aquest és probablement un dels aspectes més interessants de la història etnobotànica del timó a les nostres terres.
L'herber és una expressió de la cultura popular de les muntanyes de l'Alcoià i el Comtat. La seua elaboració tradicional es relaciona amb la recol·lecció i el coneixement de diverses plantes aromàtiques del territori.
Els autors expliquen que, encara que se n'utilitzaven quantitats reduïdes, era una planta que no solia faltar en les composicions tradicionals.
Aquesta dada és important perquè ens mostra que el timó no tenia únicament una funció medicinal o culinària: també formava part de la identitat aromàtica de les begudes tradicionals de la muntanya.
L'estudi recull igualment una referència de Pellicer sobre el costum dels caçadors de prendre una tisana de timó associada a l'aiguardent. És un testimoni històric de les pràctiques de l'època, no una recomanació de consum.
El timó en la cuina dels masos
El timó també ha sigut una planta condimentària.
La seua aroma intensa el feia apreciat en la cuina tradicional mediterrània, especialment en preparacions de carn i en plats de cocció llarga.
Els usos culinaris documentats en diferents territoris inclouen:
Aromatitzar carns rostides.
Donar sabor a guisats.
Condimentar preparacions tradicionals.
Participar en l'adobament i conservació d'olives.
En la documentació etnobotànica de la Foia de Bunyol apareix expressament l'ús del timó en rostits i en la salmorra de les olives.
És fàcil entendre el valor que tenia en una economia rural on les plantes aromàtiques del voltant constituïen un recurs quotidià.
Les ferides i la cura dels animals
Un altre aspecte interessant és la relació entre el timó i la ramaderia tradicional.
En algunes recopilacions etnobotàniques es documenta l'ús de la planta, picada i aplicada externament, en preparacions populars destinades a ajudar a cicatritzar ferides de persones i animals.
Aquesta informació ens acosta al món dels pastors i dels masos, on els coneixements sobre les plantes eren part de la saviesa pràctica quotidiana.
Cal recordar que aquestes pràctiques pertanyen a la medicina popular històrica i que no substitueixen l'atenció sanitària ni veterinària.
El timó i la cultura dels pastors, caçadors i llauradors
Per a entendre la importància del timó, hem de situar-nos en la societat rural que habitava aquestes muntanyes abans de la generalització dels productes industrials i dels medicaments moderns.
Els habitants dels masos coneixien les plantes que creixien al voltant de les cases, les sendes, les fonts, els corrals i els bancals.
El timó era una de les plantes fàcilment reconeixibles per la seua olor.
En aquest món rural, el coneixement de les plantes passava de pares a fills i de pastors a pastors. No era un coneixement necessàriament escrit: s'aprenia caminant, observant i escoltant les persones majors.
Podem relacionar el timó amb quatre àmbits de la vida tradicional:
La casa: com a planta aromàtica i condimentària.
El corral: per les aplicacions populars que se li atribuïen en la cura dels animals.
La muntanya: com a planta coneguda pels pastors i recol·lectors.
La cuina i la tradició festiva: com a ingredient aromàtic de preparacions tradicionals.
És important, però, no atribuir automàticament cadascun d'aquests costums a tots els pobles del Maigmó, la Carrasqueta o l'Aitana. Per demostrar-ho caldrien entrevistes amb persones majors d'aquests municipis.
El timó i les altres plantes aromàtiques de les nostres muntanyes
El timó no viu aïllat. Forma part d'una comunitat vegetal molt característica de les muntanyes mediterrànies.
Romaní (Salvia rosmarinus)
Una de les plantes aromàtiques més característiques de les nostres serres. Tradicionalment ha tingut usos culinaris, populars i ornamentals.
Pebrella (Thymbra capitata i espècies pròximes)
Molt apreciada en la gastronomia valenciana, especialment en preparacions d'olives i adobats.
Planta aromàtica que forma part de la tradició medicinal popular de les muntanyes.
Cantueso (Thymus moroderi)
Una espècie especialment representativa de les terres alacantines, amb un interés botànic i cultural considerable.
Planta diferent del timó comú, molt coneguda en l'etnobotànica alacantina. Cal destacar-ne la toxicitat.
Aquest conjunt de plantes és el que dona personalitat aromàtica a moltes de les nostres muntanyes.
El Sabinar de Sant Vicent: un patrimoni etnobotànic per estudiar
M'agradaria dedicar un apartat especial al Sabinar perquè representa una oportunitat interessant per a documentar la flora i la memòria rural de Sant Vicent del Raspeig.
Sant Vicent és un municipi que ha experimentat una transformació urbanística molt important i tanmateix desatrossa, sense planificar res, i encara ho continua fent. Tanmateix, encara conserva espais on es poden reconéixer elements de la vegetació mediterrània tradicional.
En aquests espais, el timó té un interés especial per tres motius:
Primer, pel seu valor ecològic. És una espècie pròpia dels matolls mediterranis i contribueix a la diversitat de les comunitats vegetals seques.
Segon, pel seu valor paisatgístic. Les mates aromàtiques formen part d'aquell paisatge de terres seques, solanes i vegetació baixa que caracteritza una part de l'Alacantí.
Tercer, pel seu valor cultural. El timó és una planta que permet recuperar la relació entre els habitants de Sant Vicent i el seu entorn natural.
Seria molt interessant fer un estudi específic sobre les mates que hi ha al Sabinar, identificant-ne les espècies, les comunitats vegetals que les acompanyen i la seua distribució.
També seria valuós preguntar a les persones majors del municipi si recorden els noms populars de les diferents plantes i quins usos en feien les generacions anteriors.
Així es podria recuperar una part de la memòria botànica d'un poble que, malgrat la seua expansió urbana, conserva una relació profunda amb el paisatge agrícola i mediterrani.
La recol·lecció tradicional i la conservació
La recol·lecció de plantes aromàtiques ha format part de la vida rural durant segles.
Però també hem de considerar que les mates de timó formen part d'ecosistemes que poden resultar sensibles a la pressió humana.
Actualment, és important:
No arrancar les mates ni destruir-ne les arrels.
Evitar la recol·lecció en espais protegits o quan estiga restringida.
No perjudicar les plantes durant la floració.
Respectar les poblacions menudes o aïllades.
Evitar la recol·lecció indiscriminada amb finalitats comercials.
També cal recordar que no totes les plantes que popularment reben el nom de timó són comestibles o adequades per a usos medicinals. La identificació botànica és fonamental.
Una conclusió: el timó com a patrimoni de les muntanyes alacantines
És una planta que ens permet parlar de la relació entre l'ésser humà i el territori, de la saviesa dels pastors, de les pràctiques tradicionals dels herberers, de la cuina dels masos i de la medicina popular.
Des de les solanes del Maigmó fins als camins de la Carrasqueta, des dels vessants de l'Aitana fins a les terres seques de Sant Vicent del Raspeig, el timó forma part d'un mateix univers vegetal mediterrani.
I el Sabinar té un lloc particular en aquesta història.
Potser perquè, quan observem una mata de timó enmig d'un terreny pedregós, estem contemplant una cosa molt més antiga que els nostres pobles actuals: una planta que ha crescut durant generacions en un paisatge que ha alimentat, acompanyat i donat identitat als seus habitants.
Preservar el timó també significa preservar els noms, les històries i els coneixements de les persones que han viscut en aquestes terres.
Perquè quan desapareix el coneixement d'una planta, no sols perdem informació botànica: també perdem una part de la història de la nostra gent.
Una investigació que valdria la pena completar
Hi ha una cosa que considere especialment important per donar-li rigor local a aquest treball: separar els usos que estan documentats científicament a l'Alcoià i Mariola dels que realment es recorden al Maigmó, la Carrasqueta, l'Aitana i Sant Vicent.
Et proposaria convertir-lo en un estudi etnobotànic del territori, amb testimonis orals de persones majors, noms populars, fotografies i localitzacions de les diferents poblacions de timó.
Bon dia i salut.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada