LA FEIXUGA FEINA DE LA BATUDA.

                                                            LA BATUDA

Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig i l'Home del Capell

En est article hem de donar les gràcies a tots els treballadors que han practicat esta feina polsosa i lenta que fins avui dia ens ha arribat el caliu del foc que fou.

La Batuda i la Sega a Sant Vicent del Raspeig: Pols, Suor i Ritme del Camp

1. Els camps que desperten amb el sol

A primera hora del matí, els camps de forment i cibada de Sant Vicent del Raspeig s’omplen de llum daurada. L’aire encara és fresc, però promet un dia intens. Els veïns caminen cap a la collita amb les falçs i els batuts a les mans, i cada pas aixeca un núvol de pols fina que anuncia l’esforç que vindrà. Els camps, estirats com un mar de verd i or, semblen tranquils, però saben bé que aviat seran el lloc de suor, pols i treball feixuc.

2. La batuda: pols que s’alça i braços que treballen

Quan comença la batuda, el moviment dels batuts sacseja les espigues, separant el gra de la palla. La pols puja cap al cel i tot el camp sembla cobert d’una boira daurada i fina. Els braços dels treballadors s’adormen, l’esquena crema i la suor recorre la cara, però ningú es rendeix. Cada cop de batut és un pas cap a la collita, i la paciència es converteix en força. El ritme és gairebé hipnòtic: un moviment col·lectiu que uneix el poble mentre el forment i la cibada comencen a ser recollits.

3. La sega: tallar amb cura, lligar amb paciència

Després de la batuda arriba la sega, la següent gran prova. Les falçs es mouen amb precisió, tallant cada espiga amb cura. Els feixos s’apilen, però la feina és lenta i extenuant. Cada moviment exigeix atenció; una espiga mal tallada pot perdre el gra i arruïnar hores d’esforç. Els braços ja dolorits tornen a treballar, la respiració s’accelera i el sol crema sobre la pell. La paciència és essencial, i el ritme de la sega és com una dansa antiga entre el cos i la terra.

4. La pols i la calor com a companys constants

La pols s’infiltra per tot arreu: roba, cabells, pell. El sol escalfa de valent i l’aire es torna sec i dens, dificultant la respiració. Cada sac de forment recollit és un testimoni del treball dur, de la fatiga i de l’esforç que exigeix la vida al camp. La pols no és només una molèstia; és la prova visible de la feina feixuga que els treballadors i treballadores duen a terme dia rere dia.

5. Col·laboració i tradició

Malgrat la duresa, la feina uneix el poble. Les famílies s’ajuden, comparteixen menjar i aigua, expliquen històries mentre treballen. Els més joves aprenen dels més grans, no sols les tècniques de la sega i la batuda, sinó també el respecte pel ritme de la terra. La tradició es transmet de generació en generació, i cada cop de batut o moviment de falç és una lliçó de perseverança i dedicació.

6. El ritme del camp i la connexió amb la terra

El sol escalfa, la pols s’alça, els braços es mouen al ritme de la feina. Tot plegat crea un ritme propi, únic, que connecta els treballadors amb la terra. Cada sac de forment, cada feix de cibada, és fruit d’hores de suor i esforç. El camp no és només un espai físic: és un lloc de memòria, de tradició i de vida compartida.

7. La memòria dels dies feixucs

Quan la jornada acaba, els camps queden plens de feixos i sacs de gra. Els treballadors tornen a casa esgotats, però satisfets, amb el cos adolorit i el record d’un dia intens. La pols s’ha assentat, però la seua presència perdura en la roba i la pell. Cada espiga recollida és un testimoni de la paciència i la perseverança del poble, de la bellesa i duresa de la vida rural de Sant Vicent del Raspeig.

8. L’esforç que sosté la vida

La batuda i la sega ens recorden que la vida al camp no és fàcil. La pols, la calor i el treball feixuc són part de l’esforç que permet recollir el forment i la cibada. Però també mostren la bellesa de la col·laboració, la tradició i la memòria. Sant Vicent del Raspeig conserva encara el ritme polsegós i calorós de la feina al camp, un ritme que uneix generacions i manté viva la connexió entre la gent i la terra.

FAENA:

Eines i tècniques de la Batuda i la Sega a Sant Vicent del Raspeig

1. Les eines de la sega

La sega és la primera gran etapa de la collita, i requereix eines precises i ben treballades. La més habitual és la dalla , amb el seu full corbat que permet tallar les espigues amb rapidesa i eficàcia. Hi ha també les falçs, més petites i lleugeres, que serveixen per tallar zones més difícils o per a ajustos precisos. Amb la falç o la dalla, els treballadors corten les espigues de forment o cibada amb moviments rítmics i constants, assegurant que cada tall sigui net i que cap gra es malmeti.

2. Lligar els cereals

Un cop tallades, les espigues s’han de lligar en feixos. Els feixos s’apilen amb cura per permetre que s’assequin abans del transport o de la batuda. Aquesta etapa requereix paciència: un feix mal lligat pot caure i perdre part del gra. Les mans treballen ràpides, amb destresa, lligant les espigues amb cordills de palla o tirant de les pròpies tiges per assegurar el conjunt.

3. Les eines de la batuda

La batuda és la feina que separa el gra de la palla i és la més polsegosa i feixuga. Entre les eines principals trobem:

• Trills: estructures planes on es col·loca el cereal. Els pagesos colpegen les espigues amb els batuts o amb animals de tir (com cavalls o ases) per separar el gra.

• Batuts: pal llarg i fort amb el qual es colpeja la palla. Cada cop aixeca pols i desprèn el gra, que després es recull amb cura.

• Ruglons: eines menudes que permeten afinar la separació del gra i retirar la palla residual. S’utilitzen després del primer batut, per garantir que el gra estiga net.

• Forques de llidoner: pal llarg amb punxes metàl·liques o de fusta, usades per remenar la palla i les espigues sobre el trill. S’usen per airejar el cereal i separar millor el gra de la palla.

4. Passos de la batuda

La batuda comença amb el cereal tallat i lligat, col·locat sobre els trills. Els treballadors colpegen la palla amb els batuts, aixecant el gra que cau a sota. A continuació, es fa servir la forca de llidoner per remenar les espigues i facilitar que el gra caiga completament. Després, els ruglons o pales permeten recollir el gra net, preparat per al transport o per guardar-lo en sacs.

Aquest procés es repeteix durant hores: la pols s’aixeca, els braços s’adormen i la suor recorre l’esquena, però el ritme constant i l’experiència dels treballadors permeten fer la feina amb eficàcia.

5. L’ordre del treball

Normalment, la feina segueix aquest ordre:

1. Segar amb falçs o dalles.

2. Lligar les espigues en feixos.

3. Col·locar els feixos sobre el trill

4. Passar els ruglons i picar tota la palla fins quedar el pallús finet.

5. Batuda amb batuts per separar el gra de la palla.

6. Remenar i airejar amb forques de llidoner.

7. Recollir i netejar amb els timpans.

Cada pas és essencial per assegurar que el cereal arribe en bones condicions, i la col·laboració entre veïns fa que la feina siga més ràpida i suportable.

6. La importància de les eines tradicionals

Les eines tradicionals com la falç, les dalles, els trills, els batuts, les forques i els ruglons no són només objectes de treball; són part de la memòria agrícola de Sant Vicent del Raspeig. Cada una té un ús específic i ha estat perfeccionada durant generacions per fer més suportable la feina feixuga del camp. Sense elles, la batuda i la sega serien molt més difícils i esgotadores.

                                                                            * * *

En cada gest de la batuda i cada tall de la sega es dibuixa la història del poble; la pols que s’alça com un núvol daurat sembla portar amb ella els esforços i les paciències de generacions. Els feixos de forment i cibada lligats amb cura no són només cereals, sinó testimonis de suor, de ritme i de respecte pel sol i la terra. Hi ha una poesia silenciosa en el moviment constant dels braços, en la respiració entrecortada sota el sol, en el batec lent i regular que uneix el treballador amb el camp. Aquesta feina polseguera i feixuga, aparentment dura i senzilla, conté en realitat una bellesa serena i majestuosa: és l’art humà de transformar la terra en vida, la paciència en collita, la col·laboració en comunitat. Valorant la batuda i la sega, entenem que el seu veritable mèrit no és sols el gra recollit, sinó la memòria viva que deixen, la dignitat del treball sostingut i la pervivència de l’esperit de Sant Vicent del Raspeig, on cada dia al camp es converteix en poema de suor, pols i esperança.

Bon dia i salut!