Els moliners.
L'OFICI DE MOLINER
El molí oblidat de la Sèquia Gran: memòria d’aigua, forment i treball
A Sant Vicent del Raspeig, encara que es fa difícil de pensar hi havia alguns molins vora les sèquies més grans, com la Sèquia Gran, que travessava la partida de Canastell. És la història del molí de la Sèquia Gran, un dels enginys hidràulics que durant segles va donar vida, pa i feina a la gent de la partida de Canastell i del terme en general.
La Sèquia Gran naixia a les altures del Maigmó, aprofitant les aigües de pluja i les surgències de la serra. Des d’allí davallava, pacient i constant, cap a Alacant, regant bancals, movent molins i vertebrant una economia pagesa basada en l’aigua escassa però ben administrada. En el seu pas per Canastell, la sèquia alimentava un molí fariner que era molt més que una construcció: era un centre de treball, de relació social i de supervivència.
Avui, però, les restes del molí i de la sèquia són pràcticament invisibles. No perquè no existisquen, sinó perquè han sigut engolides pel creixement desordenat. La sèquia travessa cases per dins, queda tallada, desviada o literalment arrancada. Del molí en queden pedres disperses, murs reaprofitats, algun desnivell estrany en un solar. La memòria ha sigut tapada, com si molestara.
I això és el més criticable: no s’ha destruït només pedra, s’ha esborrat la memòria dels treballadors i treballadores que vivien d’aquell sistema.
On hi havia el molí ara és impossible d'apreciar
El camí del forment dins el molí
El molí de la Sèquia Gran funcionava gràcies a una tecnologia senzilla però extraordinàriament eficient. El procés començava fora, als camps, amb la sembra i la sega del forment, fruit d’un treball duríssim, sotmés al clima i a la terra.
Una vegada batut i net, el forment arribava al molí en sacs. Allí, el moliner el pesava i el guardava a la sitja o en cofres de fusta. L’aigua de la sèquia era desviada cap al cup, un canal estret i profund que donava força al salt d’aigua. Aquesta força feia girar el rodet o roda hidràulica, que transmetia el moviment cap a l’interior.
Dins del molí, el cor del sistema eren les moles: dues grans pedres circulars. La mola de baix restava fixa; la de dalt girava. El forment queia lentament pel centre, regulat amb precisió, i era triturat entre les pedres fins a convertir-se en farina. El moliner havia de vigilar constantment: ni massa pressa, ni massa lent; ni massa fi, ni massa gros.
La farina eixia pels costats, es recollia, es garbellava i tornava al poble convertida en pa, en aliment bàsic, en vida.
Una crítica necessària
El molí de la Sèquia Gran no era un monument: era una eina del poble. I precisament per això ha sigut oblidat. En lloc de protegir-lo, estudiar-lo i integrar-lo en el paisatge actual, s’ha deixat desaparèixer sense debat, sense senyalització, sense respecte.
Defensar aquest molí no és nostàlgia buida. És defensar una manera de viure més arrelada, més col·lectiva, on el treball tenia un sentit clar i on l’aigua era un bé comú, no una mercaderia. És també reivindicar la dignitat dels moliners, dels llauradors, de les dones que portaven el gra, dels jornalers que mantenien viva la sèquia.
Encara som a temps de rescatar aquesta memòria, d’explicar-la, de marcar-ne el traçat, de fer visible allò que s’ha volgut invisible. Perquè un poble que oblida l’aigua que el va fer créixer, acaba perdent també el rumb.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada