Els oficis antics: allò que érem abans que tot fora pressa

 Els oficis antics: allò que érem abans que tot fora pressa


Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig

Abans que la vida es convertira en una successió de pantalles, horaris impossibles i feines sense rostre, hi hagué un temps —no tan llunyà com voldríem pensar— en què la gent sabia fer coses amb les mans. Oficis sencers sostenien pobles i barris, i cada carrer tenia un soroll propi: el colp del martell, el grinyol del ribot, l’olor de cuir, de fusta o de ferro calent.

Els oficis antics no eren només una manera de guanyar-se la vida: eren una forma d’estar al món.

El ferrer: el foc que ordenava el poble

El ferrer no treballava només el ferro; treballava el temps. Ferrava animals, reparava eines, forjava claus i reixes que durarien generacions. La seua forja era un espai quasi sagrat: foc, enclusa i força. Sense el ferrer, el camp no caminava.

Avui, la paraula ferrer sobreviu més en els cognoms que en la realitat. I amb ell s’ha apagat una relació íntima amb els materials i amb la durada de les coses.

El fuster: la geometria de la vida quotidiana

El fuster mesurava, tallava i ajustava amb una precisió que no venia de manuals, sinó d’anys d’ull i d’error. Portes, taules, llits, finestres: la casa sencera passava per les seues mans.

Cada peça tenia una història i cada marca una raó. Hui comprem mobles que no sabrem d’on venen ni quant duraran. Abans, el fuster sabia per a qui treballava, i això ho canviava tot.

L’espardenyer, el sabater, el manyà

Hi havia oficis humils que sostenien el dia a dia:

  • l’espardenyer que feia caminar la gent del camp

  • el sabater que arreglava abans de tirar

  • el manyà que donava seguretat a les cases

Eren oficis de proximitat, de confiança. El client no era un número: era un veí.

El llaurador: més que un ofici, una condició

El llaurador no només cultivava la terra: entenia el clima, el calendari i el silenci. Sabia quan sembrar, quan esperar i quan resignar-se. El seu coneixement no estava escrit, però era profund.

Encara que el món haja canviat, aquest saber continua sent imprescindible, encara que sovint no siga respectat.

Quan els oficis desapareixen, què perdem?

No perdem només feines. Perdem:

  • vocabulari

  • gestos

  • ritmes humans

  • una manera d’entendre el treball com a dignitat

Quan un ofici antic desapareix, també s’esborra una part de la memòria col·lectiva.

Per què encara ens interessen els oficis antics?

Perquè ens recorden que:

  • no sempre anàvem amb pressa

  • el treball tenia sentit

  • les coses es feien per a durar

Potser per això cada vegada més gent busca informació sobre oficis tradicionals, artesania i memòria del treball. No és nostàlgia buida: és necessitat de sentit.

Escriure sobre oficis antics també és resistir

Parlar dels oficis antics és una forma de resistència cultural. És dir que no tot ha de ser ràpid, efímer i substituïble. És reivindicar el saber fet a poc a poc, amb les mans i amb el cap.

Mentre algú encara recorde com treballava un ferrer, un fuster o un llaurador, no tot estarà perdut

Bon dia i salut.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

No estaria malament una premsa actual en valencià en la ciutat d'Alacant, com els periòdics que hi havia abans de la guerra civil

Imatge
  ESTEM ELS ALICANTINS SOTA LA PRESSIÓ DE NO PODER LLEGIR EN LA NOSTRA PRÒPIA LLENGUA: EL VALENCIÀ Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig La premsa satírica alacantina: memòria, identitat i una necessitat pendent Al llarg dels segles XIX i XX, la ciutat d’Alacant va viure una etapa d’esplendor periodística que avui sovint oblidem. En una ciutat oberta al port, al comerç i a les idees, la premsa no sols informava: feia poble, creava consciència i articulava una veu pròpia. Especialment significativa va ser la premsa satírica en valencià, que amb humor, irreverència i esperit crític va saber connectar amb la gent senzilla dels barris, amb els treballadors i amb aquell alacantinisme popular que no sempre trobava espai en els grans diaris oficials. Entre les capçaleres més emblemàtiques destaquen El Cullerot Alicantí i El Tio Cuc , dos setmanaris que formen part inseparable de la història cultural de la ciutat. El Cullerot Alicantí: la burla com a arma crítica Fundat en ...
Més informació

Les cases de volta.

Imatge
 LES CASES DE VOLTA Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Les cases de volta: un patrimoni tradicional del País Valencià Les cases de volta són una de les construccions més característiques de l’arquitectura rural tradicional del País Valencià. Es tracta d’edificacions que es distingeixen sobretot per tenir una o diverses estances cobertes amb una volta, generalment construïda amb pedra, materials ceràmics, morter i altres materials disponibles en l’entorn. Aquest tipus d’arquitectura també es troba en altres territoris, com Catalunya, on les construccions rurals amb volta formen part del patrimoni tradicional. Al País Valencià, les cases de volta es van utilitzar especialment en zones rurals i agrícoles. Un dels llocs on aquest tipus d’edificació va tindre una presència especialment important és Sant Vicent del Raspeig, al Camp d’Alacant. De fet, les cases de volta són considerades un dels principals testimonis del poblament i de la vida rural del municipi durant l’èpoc...
Més informació

EL GUARET EN SANT VICENT DEL RASPEIG.

Imatge
                                                                EL GUARET  Per l'Home del Capell. Guaret: el any que la terra callava Als voltants de Sant Vicent del Raspeig, quan el camp encara marcava la vida de la gent, existia una paraula que tots pronunciaven amb respecte: guaret . Darrere d’aquell mot s’amagava un ritual antic, tan vell com els masos que, des de les llomes suaus del terme, vigilaven la feina dels llauradors. El moment de deixar fer a la terra Quan acabava la collita i les eres quedaven plenes de pols daurada, era també el temps de prendre decisions. El llaurador caminava pels seus bancals, remenant el sòl amb la bota, mirant el color de la terra com qui llig un llibre. Si el terreny havia donat massa dos anys seguits, si la collita havia sigut pobra o si la pluja no havia acompanyat, la sentència e...
Més informació